![]() |
ÒS
n° 0 -
Contracoberta de Auda, Claudi
Assemat, ed. IDECO, 2004 « Dins
un
vilatjòt de la Montanha Negra balajada pel
vent d’autan, la pichona Auda conéis una enfància
urosa. Mas lèu lo
malastre dintra dins l’ostal amb la mòrt de sa maire e son amor
naissent e
secrèt es bresat per la guèrra d’Argeria… Auda
espèra un nenon… una tragèdia
deguda a l’intoleréncia e al pes de la tradicion dins las
annadas
cinquanta. » Vaquí per la
presentacion de libre. Sus l’autor, aprenèm
qu’es un ancian inspector de l’educacion nacionala, çò
qu’es pas sens interès
per l’analisi del libre, que, coma o veirem, la malediccion de l’EN
tusta fòrt. La pichona Auda a
benlèu agut un enfància urosa, mas avant
lo libre. Aquel comença que sa maire a la
« malautiá » desempuèi
sieis mes, e se son pas passadas 5 paginas que ja es
mòrta !
« Lèu », es lo cas d’o dire. Cal precisar
que lo roman tot, que va
d’Auda a sos dotze ans dinca a sa mòrt, fa pas mai que 77
paginas. Autant dire
que i a pas de temps a perdre, e l’autor traïna pas en camin.
« L’amor
naissent e secret » que, ben segur, esperèm la lenga
pendenta, arriba 6
paginas après. S’agís en realitat de l’amor entre la jove
Auda
(12 ans) e son
regent. L’inspector de l’educacion nacionala en retirada a
l’imaginacion tresbolenta per çò qu’es de la sexualitat
aboriva del
còs ensenhaire, mas pas tròp
pel recrutament de son eròi. Enfin, lo raconte d’una relacion
pedofila, fruch « d’un
mestièr viscut coma una vocacion »,
coma ditz l’inspector en
retirada, pòt èsser instructiu. Malastrosament, l’afar es
plegat en un trentenat
de linhas. Qualques preliminaris esconduts amb pasmens un
testimòni de
marca : « Dieu
amagat dins l’espaci-temps d’onte
auriá pogut susprene
la fragilitat e la meravilhosa fe dins la modulacion e la demodulacion
dels
agaches » e, al cap d’una mièja-pagina, lo
regent es
mandat a la
guerra : los amants en erba an pas que 17 linhas per acabar de se
« demodular
los agaches » e far riga-raga abans Tisi-Osó, lo bled
e los felagàs. Pasmens, lo CAN
resistís pas al plaser de citar aquel moment
fòrt de la literatura occitana coïtala : « Sens
brica
soscar a res pus, a l’endeman coma a las
tradicions, nosèron lors còs a bèl èime
dins l’inconsciénça de la passion plan
mai que de la jovença ; el, lo regent, son mèstre
d’escòla ; ela, la
dròlla nascuda per èsser adulta abans l’atge. » Après aquela
granda envolada eroticò-lirica qu’enfonsa
belament lo Bernat de Ventador e sa lauseta, l’autor dintra un pauc mai
dins
los detalhs : « L’Auda
se
colquèt sens brica se lavar per gardar la
sentor chucosa de la semen del Joan [lo regent-mèstre
d’escòla] sus las labras
de son sèxe e sentir sus son ventre nòu, encara
fremissent, la quita semen se
fendilhar al secatge e li tibar la pèl. Atal lo sòm se la
prenguèt ! » Aquò val plan un punt
d’exclamacion, qu’a costat d’aquò, lo Jornal del X de
Canal+ es de faulas per
faire dormir los Calandrons al moment de la siestona. Exit lo Joan. Coma cal pas
traïnar, avèm pas mestièr de mai d’una pagina
per aprene – quina suspresa ! – que lo primièr tiratge es
estat lo bon e que
l’Auda (12 ans) s’es ganhada lo polichinèla dins lo tiredor.
Qué far ? « S’anar
tuar dins
la montanha ? I sosquèt un
temps mas un alanç mai
viu la portèt a viure. » Punt barra. Al mens,
l’autor
s’embarrassa pas
d’analisi psiquologica longassa. Pren pasmens lo temps de nos
precisar que
çò que « la portèt a
viure », es un « alanç mai
viu » de
que se tuar. Vertat qu’i auriam pas pensat sols. Cal dire que l’Auda a pas
qu’aquò a far. La pagina
seguenta, fa lo ziga-zaga amb son quite paire, a la fin d’una partida
de las
damas (sic). Encara un còp, lo CAN resistís pas al plaser
de vos liurar un
passatge pericopulatiu. La filha, consententa mai provocatriç –
totas de salòpas – ven de far sautar las rengadas de
pression
de sa blauda e lo paire comença de la paupejar e de se sarrar
del centre de
l’accion : « Gausèt
montar al pus naut de la juntura,
al plec precís,
al luòc unic onte se nosan las vidas, onte se mesclan las
generacions coma dins
los estadis los atlètas se passan lo senhal. » Aquí,
o cal
avoar, lo CAN es impressionat. Se
parlar de la figa coma
« lo luòc unic onte se nosan las
vidas » l’a pas fonsament estonat, la comparason amb
« los atlètas
[que] se passan lo senhal », onestament, l’a pas vista venir! Lo CAN
ausa pas
s’imagenar a qué pensan los inspectors de l’educacion nacionala
quora passan de
classa en classa, mas, visiblament, n’i a un qu’a mal viscut sa
retirada !
E puèi, comparar lo sèxe de la femna al luòc ont
òm se passa lo senhal, quina
elegància ! Per se faire passar la
vergonha de montar sa filha, lo paire « se
preniá a
pregar. Debanava lo
« Pater » a nauta votz dins lo
silenci de l’ostal e cercava los ressons electronics (sic) de sas
paraulas que
s’espandissián en oscillacions amortidas. »
Aprenèm qu’aquò li leva pas la
lassièra, e avoam que, nosautres tanben, mai si ne’n som
nonmàs a la pagina 20,
la lassièra de legir aquel afar, l’avèm. Es pertant pas per manca
d’aventuras e mesaventuras a venir,
que d’èstre eròi, e encara mai eroína, de Claudi
Assemat es pas una sinecura. Avèm
ja vist que lo ròtle-títol a perdut sa maire (p. 9), s’es
facha emprenhar pel
regent (p. 16), puei montar a repeticion per son paire (p. 19).
Mas aquò’s pas
acabat ! En seguida, es mandada per son paire (que se crei tanben
paire de l'enfanton a nàisser) dins un convent de monjas a
Montalban (p.21) per s'ajaire del dròlle.
Tanlèu nascut, aqueste es donat a una familha adoptiva en manca
de filiacion
(p.26). L’Auda tòrna còp-sèc dins son
vilatjòt per esperar lo retorn de Joan, son
amant-regent. Costat bagatela, pòt bufar un pauc que son
paire s’es botat
a la còla amb
una vesina, çò que li permet de satisfar sos besonhs
sexuals en defòra del
cercle de familha. Mès la paubra Auda es pas nascuda
crespinada : apren (p.
31) que son Joan es estat tuat a la guerra ! De
desespèr, se’n va a
Tolosa cercar un emplec e passa qualquas annadas entre son trabalh e
las
devocions : « lo
dissabte donava de son temps a
netejar la
gleisa. Lo dimenge matin anava a la messa e mancava jamai las
vèspras la
tantossada. » Per far bona mesura e
coma es pas sectària, « s’èra
trobada un biais de passar la vida en referéncia a la filosofia
de Bodà que sa
preséncia dins un cors de relaxacion l’aviá portada a
menar una reflexion personala
e prigonda sus lo quite apròchi d’una pensada sul lindal de la
mistica. » Aquò
vos la copa ? Al CAN tanben. Aquela vida de devocions,
de pregàrias, de meditacion e
d’abstinéncia sexuala –
qu’Auda « desvirèt
las
atencions » que sa « gràcia
pietadosa
gaire ben sedusenta » (sic !) faguèt
nàisser – auriá pogut la menar a
la beatificacion o mai encara, que, « quand
l’amor […] se
pòrta pus naut
que lo sèxe, […] pren possession del temps e de l’espaci, la
santetat es en
camin. […] Aquò ven lo sens de la vida ; aquò ven la
sola esperitualitat
que transcenda. » Mas la santetat se ganha pas aital,
e lo
nòstre
inspector de l’educacion nacionala aviá encara qualquas
fantasiás
d’engèni dins sa biaça. Del temps que l’Auda transcenda a
tira-liga, son paire
a tornat trobar
la traça de son filh. Qué es devengut ? Avetz pas
devinat ? Es dintrat
dins l’educacion nacionala ! Mai a trapat l’ascensor
social, que se son paire
genetic èra regent, el es professor – de fisica – a Milhau. Per comprene la seguida,
un pauc d’aspirina es necessària.
En efièch, Pèire [lo paire d’Auda] sap qu’es lo pepin
[per sa
filha] de
Pau, lo professor ; crei tanben qu’es son paire [per sa filha
tanben, mas
d’autra manièra]. Decidís de contactar lo Pau en question
e li
conta qu’es son
paire, mas li ditz pas qu’es son grand-paire, que, timidòt coma
es, ausa pas li
dire qu’a bicat sa filha. Lo Pau n’es tot content de tornar trobar sa
familha
vertadièra, que sos parents adoptius se son negats dins Tarn al
moment de las
inondacions (cal saber que, dins lo libre d’Assemat, se se bica
fòrt entre un Ave, dos
Pater e una recitacion
de tantra
bodista, quò desquilha
sec tanben).
Pèire decidís donc de presentar Pau a Auda, en li dire
qu’ela es sa
mièja-sòrre, mes sens li dire qu’es tanben sa maire,
çò que tanpauc li dirá
l’Auda. Avetz seguit ? Felicitacions. Quand l’Auda apren que
son paire a tornat trobar son filh,
mes que li será presentada coma sa mièja-sòrre,
l’esmoguda la sobra e la
crida primala li escapa : « Macarèl
de macarèl,
cridèt l’Auda en se getant
sul ponde. » Tota destimborlada, s’apasima coma
pòt : « Lo
bòrd de son lèit se sarrava dins sas cuèissas a li
far dolor. Lo prenguèt coma
un sèxe d’òme conflat de vida e d’enveja. Del pus prigond
de son sang montèt lo
crit de sa colèra e de son plaser. » Macarèl
de macarèl... Pasmens, esperit practic,
Auda « per encàs,
tornèt sarrar
dins sos afars un dezenat de preservatius qu’èren rengats
dempuei fòrça temps
dins un armari ». (p. 52) Dètz
capòtas !
Es per
l’encàs mai lo
ressopet ! Aquò fach, « de genolhons
passet un capelet. […] D’un
còp, la Verge Maria li venguet mai pròcha e li
apareguèt plan mal nomenada dins
son Immaculada Concepcion. Èra la femna novèla dins son
Immaculada
Maternitat. » Tota una carrièra dins
l'educacion nacionala daissa visiblament qualques estigmatas
neurologics... Enfin lo Pau
arribava ; « Vaquí
la maire que se
donava e son teton durcissiá jos sas dents, e se conflava, e
s’aflaquissiá sus
sas gautas a li barrar sa respiracion. » Lo CAN tanben
n’es
conflat
d’aquel erotisme tartinhòla e d’aquesta mistica de
jos-prefectura. Per
ne’n passar una tartinholada de mai, lo Pau demanda a l’Auda de li « amadurar
un enfant ». Aquí basta, ce-ditz l’Auda.
Onestament,
la comprenem. Mas lo
paubre Pau, qu’es pas al fial de tota l’istòria, ne’n peta un
cable d’aquel
refús al punt qu’abandona l’educacion nacionala ! Per
dintrar al
seminari !! E de qué li fa a la maire d’aprene que son filh
renóncia als
avantatges aquesits del foncionariat ? « L’Auda se
tremolèt coma se
l’àngel de la Bíblia li èra vengut anonciar la
meravilhosa novèla. » Lo seminarista profita de son
cambiament d’orientacion
per enterrar dignament lo Pèire qu’a agut lo bon gost de
defuntar dins la patz
al bon moment. L’Auda profita ela tanben
de la situacion de son filh per li
avoar en confession qu’ela es en realitat sa maire. Lo paubre
seminarista, tot
bolegat, lança un « Macarèl »,
sortís a la lèsta de sa gabiòta per
abraçar sa genitriç e ex-amanta. Encara un còp,
vos en dobtatz, un moment grand
de literatura. Après qualquas peripecias
segondàrias, l’Auda decidís fin finala
de se suicidar en engolant dins los bòscs una bèla
colleccion de potingas
divèrsas qu’aniràn pas a « Apoticaris sens
frontièras ». Lo
seminarista, qu’es justament a cercar los ceps dins lo bòcs en
question, tomba
sus sa maire just a-d-aqueste moment. Ben-segur, ensaja pas de sauvar
sa maire,
que « respecta sa decision » d’una mòrt
farmacologicament assistida
que permetrá a nòstre seminarista de presicar la messa
d’enterrament ont
proclamará la santetat de sa maire. |
|